Un refugi amagat

 El refugi va ser construit entre els anys 1936 i 1939. El van fer els veïns del Poble Sec. El van fer com a protecció i refugi als bombardejos de les tropes "nacionales"que van fer caure tonelades de bombes durant tota la guerra amb l'excusa de que la població era molt perillosa. Les tropes del "generalísimo" ens van fer patir tot el que van poder. La veritat és que l'exèrcit republicà ( segons ells) no tenia prou material per fer front als atacs feixistes. A causa d'això, van fer els refugis: es va anomenar resistència passiva.

Ens van explicar que un dels barris més bombardejat de Barcelona va ser el Casc Antic , sobretot la Barceloneta i la part del Port. Barcelona va ser de les primeres ciutats a ser bombardejada, ja que fins ara les guerres es feien a la zona de batalla ( trinxeres) , no a les ciutats. Per això va agafar a la gent desprevinguda, es pensaven que estaven segurs a la ciutat. El bombardeig més llarg va durar 3 dies.

El refugi 307 va ser construit en horizontal, perque com era a tocar de la muntanya de Montjuic, no sortia a compte fer els forats que feien per fer els altres, ja que per protegir-se havien d'excavar molt, 10 metres o més sota terra, si el que volien era una protecció prou adient contra el poder de les bombes.

 Aquest refugi es va construir sota plànol, però no el van poder acabar de fer igual que volien ja que no els va donar temps. El refugi el van acabar de fer les tropes feixistes un cop conquerida Barcelona el Gener de 1939, van enllaçar les galeries que havia fet la gent abans que arribessin.

El refugi estava dotat de serveis per a homes i dones ( per separat), bancs per seure, una infermeria, generadors de llum per aguantar 2 hores, i també tenia aigua, ja que a la muntanya s'hi troben fonts naturals.

Al refugi hi cabien  2000 persones que havien d'arribar en menys de 2 minuts des de que sentien les alarmes, que feien sonar els vigilants que tenien als punts més alts de Barcelona, com Montjuic i altres.

Dintre del refugi hi havia normes:

- Com l'oxigen era escàs, no es podia parlar de política, religió i altres temes que poguessin iniciar baralles, ja que encara seria més fomut perque les baralles el que fan no és altre cosa que cremar oxígen, ja que fan cridar i això és molt perillós dins un refugi. També era una norma per mantenir la bona convivència.

- Tampoc permetien dormir a tothom alhora, ja que es generava molt monóxid de carboni de cop.

- Una de les normes escrita, deia que la seguretat es paga, i amb això volien dir que tots havien de contribuir o d'ajudar amb qualsevol tasca requerida referent al refugi.

 Un cop va finalitzar la guerra, el refugi  va ser utilitzat per diverses finalitats: per una fàbrica de vidre, va servir  de vivenda a una familia arribada de Granada que no tenia lloc per  viure, i també ho van fer servir per plantar xampinyons, l'home que ho feia se'l coneixia com "El champiñonero".